DAKOTA ALCÚDIA 37 - Bunyola 36
La jornada d’entre setmana que disputàrem el dimarts passat fou de lo més… instructiva. Per una banda jugàvem contra el primer equip que ens havia derrotat aquesta temporada. I sabíem que podíem superar-les, perquè analitzant el seu joc i comparant les habilitats individuals en general, nosaltres som millors.
La primera part començàrem amb un cinc fort. La tasca d’aturar la seva principal jugadora era difícil, però és una tasca que així com va anar avançant el partit trobàrem la manera d’aconseguir-ho. Per la nostra banda, vàrem fer una gran defensa, però els nervis i la intimidació en atac, ens va fer fallar en nombroses ocasions tirs molt senzills de curta i mitja distància que no solem fallar. 11 a 10 va acabar el primer quart.
En el segon període, continuàrem fallant molts de tirs senzills i encara que pitjant fort en defensa, no aconseguírem distanciar-nos el necessari per començar el tercer període amb confiança. El parcial 12 a 8 deixava el marcador al descans en 23 a 18.
En la tercera part, les rivals tornaren amb confiança i tornaren a centrar el seu joc en una sola jugadora que sofria contínuament la pressió defensiva de les nostres i la pressió mental de la seva pròpia banqueta. Amb un esquema de joc tan reduït per part de l’equip rival, en defensa nosaltres només teníem que forçar que la seva jugadora principal rebés la pilota d’esquena a la cistella i tot d’una posar a defensar-la entre totes, degut a que estava clar que des de la banqueta li havien donat ordres de no passar-la i encarar la cistella cada cop, lo que ens donava multitud d’oportunitats per robar la pilota. No contaren amb les altres. Per altra banda el seu joc defensiu es va tornar més agressiu, i les nostres jugadores no aconseguiren superar aquest bloqueig mental que es notà a la línia de tirs lliures 1 de 6 aquest quart. El parcial fou de 7 a 10 i deixava pràcticament el partit per la darrera part.
En la darrera part l’esquema de les bunyolines seguí de la mateixa manera, i els nostres problemes en l’atac no es aconseguiren solucionar. I amb una darrera part molt semblant a l’anterior arribàrem al final amb un parcial de 7 a 8. 37-36 en el marcador final.
Com a nota final voldria comentar certs comentaris i fets que m’arribaren i no m’agradaren massa. Per una banda, i això és més opinió individual, la prepotència en que certs entrenadors es dirigeixen als seus homòlegs rivals. Ser agradable i cordial no costa gaire. N’hi ha que s’ho haurien de mirar, i més quan es tracta de donar exemple a adolescents en formació.
Per altra banda la poca humilitat. Soc el primer que en general quan perdem mir les pròpies errades, però d’aquí a no donar mèrit a les jugadores (nines en formació que juguen amb il•lusió) rivals. Afirmant que nosaltres no hem guanyat que son elles que han perdut té tela.
I finalment, i això és un comentari que no vull creure, però el donar la culpa de la derrota a una sola jugadora i acusar-la, em pareix lo més baix i el pitjor que pot fer un entrenador d’un equip de nines EN FORMACIÓ. Ja pots ser en Xavi Pascual, Phil Jackson o en Perico de los Palotes, que això no es fa. Senyor, estem a categoria infantil, totes han d’aprendre a tirar, passar i botar. Com vol que les seves jugadores aprenguin res quan fa centrar tot el joc en una sola jugadora durant tot el partit com si fos una categoria sènior.
En fi, no em consider un entrenador exemple i no pretenc donar lliçons. És senzillament un punt de vista més com a transmissor dels valors de l’esport, ja que en la meva opinió la nostra tasca no només és ensenyar fonaments de bàsquet, sinó també ajudar a formar persones. Un poquet distint d’entrenar equips sènior.
